Quan

Quan no sents la terra baix els teus peus
quan et tremolen les cames
no t’amoines i escriu

Quan et manquen les paraules
quan les teues cauen pel precipici del silenci
o pel forat de la monotonia
no t’amoines i pensa

Sempre pots caminar pels carrerons
i arribar a la porta de la ciutat
i sommiar amb aquell jardí
amb aquells ocells
que una volta escoltaren les seues paraules