Quan no sents la terra baix els teus peus
quan et tremolen les cames
no t’amoines i escriu
Quan et manquen les paraules
quan les teues cauen pel precipici del silenci
o pel forat de la monotonia
no t’amoines i pensa
Sempre pots caminar pels carrerons
i arribar a la porta de la ciutat
i sommiar amb aquell jardí
amb aquells ocells
que una volta escoltaren les seues paraules
El pic l’espera cada nit
amb la boca oberta
plena de paraules
que no pronunciarà
Ella arriba a la Serra pel seu cap
ix del epicentre de la seua front
com si fora el pic
qui a força de pensar-la
la duguera encisada cap a la muntanya
La lluna riu distreta
ella ve de la mar
porta la remor de les ones
parla dels pescadors
de les gavines
i dels xiquets que juguen a la platja
El pic l’observa amb certa distància
no la enten massa bé
però li fa gracia
i desitja alçar-se dels peus de la serra d’Aitana
per amar amb tendresa
encara que fora sols una nit
a eixa xiqueta blanca
La vida en quatre paraules 