Tendresa

Deixar marxar la tendresa no és fàcil. S’obri un corredor al mig del pit i es tanquen els llavis amb un somriure forçat. Tots dos dibuixant aquest espai buit o no es plora però tampoc es riu

Terrat

L’acte banal de recollir la roba al terrat. El privilegi de vore la ciutat vella des de dalt. El poeta rodolant per terra…. I tu, ingratament somiant en viure a un barri periféric, pobre, oblidat. En una casa tranquila amb un pati.

La nit dels infants

A l’estiu, la nit és torna patrimoni dels infants. Als pobles, entre els carrerons sense cotxes, les seues veuetes s’escanpen per tots els racons de pedra. Un escamot de xiquets i xiquetes  han burlat la tirania del rellotge i el campanari els recorda, cada 60 minuts, la seua victoria.

 

Les dones d’aïgua

Sembla una però són dos.
O semblen dos i són quatre.
O huit, o dotze o vint.

Mai sabràs ben bé, el nombre de dones d’aïgua que tens al teu voltant.
Elles, tanmateix, es reconeixen sense mediar paraula:
la porta oberta al pou dels seus ulls

Plaers

L’estiu, és el temps dels petits plaers  

Raonar

La mar hui sembla un xiquet raonant amb un senyor major ple de records  

On estaria Salvat?

Al capvespre s’amagava la sorpresa de la teua conversa. Parlaríem de la llum i dels cossos, d’esforç i solitud , de desig i de temps. Tan a prop i tan lluny.

I arriba la nit. El negre no era tan fosc. La remor de les màquines que netejaven el pont era més dolça. Al moll tornaven les barques. On estaria Salvat?

Divisa

Podria fer un escamot complet amb tots els amants que jo havia somiat com definitius. Un torrent d’aigua morta duria els seus cossos al moll. Privats de l’ànima, privats del temps.

Mentre jo m’esforçava per traure el meu vaixell a mar obert. Amb l’única companyia del vent. Em preguntava com podia conservar el somriure. Quina estranya pòcima hi hauria begut a la pica baptismal. Com podia caminar lleugera, quasi córrer, en mig de tanta mort.

Parir

Vaig descobrir de sobte, com si no fos una troballa, que l’acte definitiu havia estat parir. Ací s’havia col·locat el fil de plom que em lligava cada dia a la vida. Com si d’aquell ventre redó haguera eixit aquesta pell de terra i pluja que sempre aconseguia assecar el plor. Però com podia ser mare si tan sols tenia cinc anys?

Llum

Tota la culpa la tenia la llum d’aquesta ciutat. València era una ciutat tan descarada que et feia amunt. Estava sempre disposta, oberta. Era possiblement com jo: una perduda. Una perduda en el joc de l’amor. Tenia com jo un cor ingenu, infantil, un sexe viu, juganer. Per què l’odiaven tant els homes de seny?

Llàgrima

Com adulta no podia plorar. Totes les llàgrimes que tenia eren més de 40 anys velles. Totes. Les havies trobat tú. L’ultim cadàver no congelat. Havies vingut amb la teua canya de pescar i la cistella plena de jocs infantils per ressuscitar-me de la meua mort, la meua petita mort. Ara ja sabia que sempre havia de tenir cinc anys. que no havia d’abandonar mai el joc de bell indret, al moll de fusta.

Rebost

Què teníem després de tot? les ganes de seguir jugant. Pujar un 10.000, quan no hi cap cim tan alt. Deixar anar la rialla com si fos un volcà. Cridar en mig del carrer que ens agrada estimar! Què som l’escamot dels que mai no reculen. On estaria Salvat?

Comiat

Ja he trobat a Salvat. Anava com un boig pel moll de fusta. Rebel, indignat: “que gris l’home que diu que les coses no havien d’haver passat així”. He vist a Salvat cometre un assassinat. L’he vist amb els meus ulls de xiqueta de cinc anys.

vent

Hui el vent s’en durà ben lluny totes les tristors al preu de deixar pels carrers de la ciutat la seua bogeria. I tirarem en falta la nostra petita patria: l’amor

Estacions

Mai em cansaré de sommiar-te
amb la arribada de cada nova estació
com si el teu record fos
el més físic del meu temps.

Sobre blau

Han vingut les gavines a la platja
i també una cometa sense xiquet.
Es podien albirar les veles de dues embarcacions.
Blanc sobre blau.

El vent de llevant i jo hem jugat a deixar viatjar els somnis,
la sorra estava calenta de veritat,
sense cap posibilitat de fugir de la seua abraçada.
Roig sobre blau.

De sobte ha arrivat el capvespre,
per fer bullir el cel taronja
menjar-se la marjal verda.
Gris sobre blau.

I han començat a cantar els ocells
per acomidar-se del dia.
He vist volar les seues ombres
negres sobre tot el blau.