És de plumes, el vent de nit,
sobre tot si bufa fort del Sud
com ara, ací, a la meua finestra.
Som cada volta més amics,
el vent i jo,
ell té el pit vellut,
com els homes antics
i les mans grans
com els gegants grecs.
Té dues illes als ulls,
dues cadires blaves,
on jo em puc seure a mirar
com passa el temps.
De matinada
arriben les gavines
al cor de la ciutat
Al meus peus
es meneja ja, inquieta, la vida
al meu somni
bateja, com sempre, la mar blava
El migdia podia estar prohibit
però no, ha estat allà
com un colp de llum,
una sorpresa.
També el teus ulls
podrien estar prohibits,
però no, són tan lliures
que fan el que volem
i es posen per barret la casualitat.
Ara, justament ara
que s’ens ve damunt
la primavera.
P.S: El migdia és l’hora en què el Sol està més prop del zenit (culminació) i la seva ombra és més curta i apunta exactament al sud
La llum de la meua ciutat,
la pau del sol d’hivern,
un matí que no és de ningú,
ni meu, ni teu, ni seu,
la mar de tots,
un somriure anònim,
el vent del sur.
Redescobrir la vida,
deixar passar el temps,
oblidar la gramàtica,
obrir la porta del pati
i vore com s’enlairen
les paraules i els pronoms
Soc adicta a tú sense voluntat pròpia
adicta a la teua veu i als teus ulls
a les teues històries
Soc adicta a tú sense remei
adicta al teu somni
al meu viure amb tú
adicta a tot alló irreal
que es trenca cada matí
sense excepció
i es renova cada nit
sense el meu permís
adicta a un llit insumís
que et recorda
impenitent i sense pausa
El desig també es autobiogràfic,
t’ho dic per a que pugues prendre nota
de tots i cadascun dels carrers
on hem creguat, tú i jo,
les nostres allunyades vides.
Ben mirat no són pocs ni dolents,
Tenim el testimoni d’un somriure a la plaça de bous
o dues paraules al carrer Jorge Juan
mentres la ciutat es desfà baix la pluja
Apuntarem també al nostre diari particular
un encontre amable amb la teua familia
mentres un sol de justicia
inflamava el carrer Cavallers
No puc parlar d’aquell gimnàs
on jo em vaig perdre
la mirada de la meua vida
i l’últim no he de contar-ho
perque mai trobariem una millor metàfora
del nostre destí creguat.
Tanmateix soc feliç cada volta que et veig
i em fa risa la cara que poses
fins i tot diria que pegues un xicotet botet
i aleshores jo em sent un esperit solitari
que es cregua de volta en quan en la teua ordenada vida.
I puc dir que soc feliç quan et pense
perque la nostra és una por que no és por
i perque tú saps
tant bé com jo
que el desig és autobiogràfic
l’única biografia real
Per Néstor i Lalo
Hui fa dotze anys que tu i jo ens jugarem la vida
i això no tenia un altra eixida:
el nostre seria un amor per sempre.
Per sort encara no m’he oblidat del que jo sentia a la teua edat
i sé que estem ja caminant en temps diferents:
el present ens uneix amb un fil molt prim
mentres el teu vaixell navega
cada volta amb més força
cap al teu propi futur
M’agrada vore aquesta lenta però implacable transformació:
em deixes cada volta un poc més llunt però és al.lucinant!
Ens queden encara moltes hores de discutir
i sols aspire a que les teues veles siguen amples
i el vent estiga al teu favor
Jo, t’avise, no vaig a ser una mare-port
no pense quedar-me queteta esperant que tornes
aixó sí, tu ja saps ben bé,
que si fa falta em tiraré a la piscina amb els jeans posats
i arrimaré la meua barca al teu vaixell
per construir una il.la
si això és el que necessites
ja estigues al Mediterrani
o al més llunyà dels oceans.
Per sort aquesta ciutat
s’alça cada matí amb la cara neta
i es colen per les finestres
els bons auguris
quan surten al carrer
les dones i els homens que encara estan vius.
Per sort hem nascut a prop del mediterrani
i tenim la llum estacada als ulls
ja sabem el camí per baixar a la platja
i tenim el llapis per dibuixar en la sorra
cadascun dels nostres somnis
I quan no es fan realitat
que és quasi sempre
li fem un somriure a les ones
perque elles sempre tornen.
I al final no era ni meu ni teu,
ni tan sols seu.
Com tot el que paga la pena,
el blau era lliure,
era ell mateix.
Quan està fora dels teus ulls,
el meu blau viatja fins a l’horitzó.
Allà s’entreten amb la conversa de les ones
que han anat i tornat ja,
moltes voltes,
del teu pais al meu.
Quan està fora dels teus ulls,
el meu blau camina pam a pam
amb la certesa de voler trobar-se
de camí a casa, amb les teues paraules.
I si alguna volta
el meu blau arriba als teus ulls,
s’amaga amb goig més enllà de les muntanyes
breument dibuixades pels meus pits.
I quan ja s’ha fet amb tot el paisatge,
es sent poderós
i albira un futur amb tú,
des de la cala més estreta
de la meua illa.
La vida en quatre paraules 
You must be logged in to post a comment.