Migdia

El migdia podia estar prohibit
però no, ha estat allà
com un colp de llum,
una sorpresa.

També el teus ulls
podrien estar prohibits,
però no, són tan lliures
que fan el que volem
i es posen per barret la casualitat.

Ara, justament ara
que s’ens ve damunt
la primavera.

P.S: El migdia és l’hora en què el Sol està més prop del zenit (culminació) i la seva ombra és més curta i apunta exactament al sud

Vent del sur

La llum de la meua ciutat,
la pau del sol d’hivern,
un matí que no és de ningú,
ni meu, ni teu, ni seu,
la mar de tots,
un somriure anònim,
el vent del sur.

Redescobrir la vida,
deixar passar el temps,
oblidar la gramàtica,
obrir la porta del pati
i vore com s’enlairen
les paraules i els pronoms

Adicta

Soc adicta a tú sense voluntat pròpia
adicta a la teua veu i als teus ulls
a les teues històries
Soc adicta a tú sense remei
adicta al teu somni
al meu viure amb tú
adicta a tot alló irreal
que es trenca cada matí
sense excepció
i es renova cada nit
sense el meu permís
adicta a un llit insumís
que et recorda
impenitent i sense pausa

Autobiografia

El desig també es autobiogràfic,
t’ho dic per a que pugues prendre nota
de tots i cadascun dels carrers
on hem creguat, tú i jo,
les nostres allunyades vides.

Ben mirat no són pocs ni dolents,
Tenim el testimoni d’un somriure a la plaça de bous
o dues paraules al carrer Jorge Juan
mentres la ciutat es desfà baix la pluja

Apuntarem també al nostre diari particular
un encontre amable amb la teua familia
mentres un sol de justicia
inflamava el carrer Cavallers

No puc parlar d’aquell gimnàs
on jo em vaig perdre
la mirada de la meua vida
i l’últim no he de contar-ho
perque mai trobariem una millor metàfora
del nostre destí creguat.

Tanmateix soc feliç cada volta que et veig
i em fa risa la cara que poses
fins i tot diria que pegues un xicotet botet
i aleshores jo em sent un esperit solitari
que es cregua de volta en quan en la teua ordenada vida.

I puc dir que soc feliç quan et pense
perque la nostra és una por que no és por
i perque tú saps
tant bé com jo
que el desig és autobiogràfic
l’única biografia real

Dotze

Per Néstor i Lalo

Hui fa dotze anys que tu i jo ens jugarem la vida
i això no tenia un altra eixida:
el nostre seria un amor per sempre.

Per sort encara no m’he oblidat del que jo sentia a la teua edat
i sé que estem ja caminant en temps diferents:
el present ens uneix amb un fil molt prim
mentres el teu vaixell navega
cada volta amb més força
cap al teu propi futur

M’agrada vore aquesta lenta però implacable transformació:
em deixes cada volta un poc més llunt però és al.lucinant!

Ens queden encara moltes hores de discutir
i sols aspire a que les teues veles siguen amples
i el vent estiga al teu favor

Jo, t’avise, no vaig a ser una mare-port
no pense quedar-me queteta esperant que tornes
aixó sí, tu ja saps ben bé,
que si fa falta em tiraré a la piscina amb els jeans posats
i arrimaré la meua barca al teu vaixell
per construir una il.la
si això és el que necessites
ja estigues al Mediterrani
o al més llunyà dels oceans.

Per sort

Per sort aquesta ciutat
s’alça cada matí amb la cara neta
i es colen per les finestres
els bons auguris
quan surten al carrer
les dones i els homens que encara estan vius.

Per sort hem nascut a prop del mediterrani
i tenim la llum estacada als ulls
ja sabem el camí per baixar a la platja
i tenim el llapis per dibuixar en la sorra
cadascun dels nostres somnis

I quan no es fan realitat
que és quasi sempre
li fem un somriure a les ones
perque elles sempre tornen.

El meu blau

image

Quan està fora dels teus ulls,
el meu blau viatja fins a l’horitzó.
Allà s’entreten amb la conversa de les ones
que han anat i tornat ja,
moltes voltes,
del teu pais al meu.

Quan està fora dels teus ulls,
el meu blau camina pam a pam
amb la certesa de voler trobar-se
de camí a casa, amb les teues paraules.

I si alguna volta
el meu blau arriba als teus ulls,
s’amaga amb goig més enllà de les muntanyes
breument dibuixades pels meus pits.

I quan ja s’ha fet amb tot el paisatge,
es sent poderós
i albira un futur amb tú,
des de la cala més estreta
de la meua illa.

Migdiada

Al remat podriem escriure un tractat sobre la migdiada
hi hauria qui defensaria el sofà sobre totes les coses
qui donaria la pell per una tumbona baix l’olivera
qui somiaria amb la cova d’una cala de pedra
qui mataria per tornar al llit amb la finestra mig tancada
i l’olor dels cossos que s’han estimat de matinada

Al remat podriem escriure un tractat sobre la migdiada
que seria un recull de fragments de felicitat
i en allò que sí estariem d’acord
és que l’estiu és per damunt de tot
un desig de tú
de matinades plenes
i migdiades en pau