On estaria Salvat?

Al capvespre s’amagava la sorpresa de la teua conversa. Parlaríem de la llum i dels cossos, d’esforç i solitud , de desig i de temps. Tan a prop i tan lluny.

I arriba la nit. El negre no era tan fosc. La remor de les màquines que netejaven el pont era més dolça. Al moll tornaven les barques. On estaria Salvat?

Divisa

Podria fer un escamot complet amb tots els amants que jo havia somiat com definitius. Un torrent d’aigua morta duria els seus cossos al moll. Privats de l’ànima, privats del temps.

Mentre jo m’esforçava per traure el meu vaixell a mar obert. Amb l’única companyia del vent. Em preguntava com podia conservar el somriure. Quina estranya pòcima hi hauria begut a la pica baptismal. Com podia caminar lleugera, quasi córrer, en mig de tanta mort.

Parir

Vaig descobrir de sobte, com si no fos una troballa, que l’acte definitiu havia estat parir. Ací s’havia col·locat el fil de plom que em lligava cada dia a la vida. Com si d’aquell ventre redó haguera eixit aquesta pell de terra i pluja que sempre aconseguia assecar el plor. Però com podia ser mare si tan sols tenia cinc anys?

Llum

Tota la culpa la tenia la llum d’aquesta ciutat. València era una ciutat tan descarada que et feia amunt. Estava sempre disposta, oberta. Era possiblement com jo: una perduda. Una perduda en el joc de l’amor. Tenia com jo un cor ingenu, infantil, un sexe viu, juganer. Per què l’odiaven tant els homes de seny?

Llàgrima

Com adulta no podia plorar. Totes les llàgrimes que tenia eren més de 40 anys velles. Totes. Les havies trobat tu. L’ultim cadàver no congelat. Havies vingut amb la teua canya de pescar i la cistella plena de jocs infantils per ressuscitar-me de la meua mort, la meua petita mort. Ara ja sabia que sempre havia de tenir cinc anys. que no havia d’abandonar mai el joc de bell indret, al moll de fusta.

Rebost

Què teníem després de tot? les ganes de seguir jugant. Pujar un 10.000, quan no hi cap cim tan alt. Deixar anar la rialla com si fos un volcà. Cridar en mig del carrer que ens agrada estimar! Què som l’escamot dels que mai no reculen. On estaria Salvat?

Comiat

Ja he trobat a Salvat. Anava com un boig pel moll de fusta. Rebel, indignat: “que gris l’home que diu que les coses no havien d’haver passat així”. He vist a Salvat cometre un assassinat. L’he vist amb els meus ulls de xiqueta de cinc anys.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s